|
|
Nonetheless, the project received strong criticism from the caustic British press. The Guardian critic wrote that adding soundtracks to paintings was the worst idea The National Gallery had had in years, while The Independent reviewer described it as “painfully unambitious”.
|
|
|
La propuesta fue recibida con muchas críticas por parte de la cáustica prensa inglesa. El crítico de The Guardian dijo que poner música a los cuadros era la peor idea en años de la National Gallery. El de The Independent escribió que era dolorosamente poco ambiciosa. Sí, es cierto que no todos los artistas logran la maestría de Jamie XX. Así, Chris Watson arriesga poco al añadir más verdad al cuadro de Akseli Gallen-Kallela. Sus capturas de sonido en el campo son algo redundantes con lo que ya vemos. Pero es indudable que pocas veces puedes contemplar un cuadro con este nivel de detalle. El dispositivo expositivo fuerza al espectador a estar mucho más tiempo frente a la imagen. Si uno piensa en la velocidad a la que caminamos en una exposición convencional, solo el hecho de reducirla drásticamente ya tiene un efecto sobre la experiencia estética. Podemos discutir si es necesaria la maqueta que construyen Janet Cardiff i Georges Miller a partir del cuadro de Antonello de Messina, pero es innegable que su instalación sonora nos mete de lleno en la pintura. Una música que una vez clausurada la exposición se quedará en un archivo. La National Gallery ha prohibido expresamente reproducirla en un CD. Fue hecha para ser «consumida» en sus espacios, site especific.
|
|
|
La proposta va ser rebuda amb moltes crítiques per part de la càustica premsa anglesa. El crític de The Guardian va dir que posar música als quadres era la pitjor idea des de feia anys de la National Gallery. El de The Independent va escriure que era dolorosament poc ambiciosa. Sí, és cert que no tots els artistes aconsegueixen el mestratge de Jamie XX. Així, Chris Watson s’arrisca poc en afegir més veritat al quadre d’Akseli Gallen-Kallela. Les seves captures de so en el camp són una mica redundants amb el que ja veiem. Però és indubtable que poques vegades pots contemplar un quadre amb aquest nivell de detall. El dispositiu expositiu força l’espectador a estar molta més estona davant de la imatge. Si pensem en la velocitat a la qual caminem en una exposició convencional, només el fet de reduir-la dràsticament ja té un efecte sobre l’experiència estètica. Podem discutir si és necessària la maqueta que construeixen Janet Cardiff i Georges Miller a partir del quadre d’Antonello de Messina, però és innegable que la seva instal·lació sonora ens fica de ple en la pintura. Una música que un cop clausurada l’exposició es quedarà en un arxiu. La National Gallery ha prohibit expressament de reproduir-la en un CD. Va ser feta per ser «consumida» als seus espais, site especific.
|
