neo – Traduction – Dictionnaire Keybot

  RWM Son[i]a: Interview ...  

Montrer texteMontrer source en cacheMontrer URL avec texte source	RWM Son[i]a: Interview with Michel Feher on the failure of neo-liberal policy and about possible alternatives through citizen activism in the face of the tyranny of the markets.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	RWM Son[i]a: Entrevista con Michel Feher sobre el fracaso de las políticas neoliberales y sobre posibles alternativas de activismo ciudadano frente a la tiranía de los mercados
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	RWM Son[i]a: Entrevista amb Michel Feher sobre el fracàs de les polítiques neoliberals i sobre possibles alternatives d'activisme ciutadà davant la tirania dels mercats.

  RWM Son[i]a: Interview ...  

Montrer texteMontrer source en cacheMontrer URL avec texte source	RWM Son[i]a: Interview with Michel Feher on the failure of neo-liberal ...
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	RWM Son[i]a: Entrevista con Michel Feher sobre el fracaso de las políticas ...
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	RWM Son[i]a: Entrevista amb Michel Feher sobre el fracàs de les polítiques ...

  What is the art complex?  

Montrer texteMontrer source en cacheMontrer URL avec texte source	Art in a neo-liberal context
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	Lunes 8 de abril, a las 19.30 h

  Networks: modes of acti...  

Montrer texteMontrer source en cacheMontrer URL avec texte source	A brief genealogy of the communicational society, technology and culture; the limits of technological determinism, real times and virtual spaces, and the intensification of communicational flow; neo-liberalism or liberation, the superposition of the global and the local, terror and the "new world order".
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	La sociedad red, una introducción: breve genealogía de la sociedad comunicacional, tecnología y cultura; los límites del determinismo tecnológico, tiempos reales y espacios virtuales, la intensificación de los flujos; neoliberalismo o liberación, la superposición de lo global y local, terror y "nuevo orden mundial".

  Gego  

Montrer texteMontrer source en cacheMontrer URL avec texte source	Born in Hamburg in 1912, Gego (Gertrud Goldschmidt) trained as an architect at the University of Stuttgart. She emigrated to Venezuela in 1939, where she began to work in the constructivist tendency with neo-plasticist inspiration.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	Nacida en Hamburgo en 1912, Gego (Gertrud Goldschmidt) se formó como arquitecta en la Universidad de Stuttgart. Emigrada a Venezuela en 1939, donde se iniciará en la práctica del arte dentro de la tendencia constructivista de inspiración neoplasticista.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	Nascuda a Hamburg el 1912, Gego (Gertrud Goldschmidt) es va formar com a arquitecta a la Universitat de Stuttgart. Emigrada a Veneçuela el 1939, s'inicia en la pràctica de l'art dins de la tendència constructivista d'inspiració neoplasticista.

  Collection. Lasts years  

Montrer texteMontrer source en cacheMontrer URL avec texte source	The overview of these historical moments was rounded off by examples of the new figurations or Neo-Expressionisms in painting in the early eighties, which was led by artists such as Miquel Barceló, A. R. Penk, Jean-Michel Basquiat and Ferran Garcia Sevilla.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	El arte conceptual catalán y la reflexión sobre el proceso artístico se explicitaron en la obra del Grup de Treball, constituido por artistas como Muntadas, Francesc Abad, Fina Miralles, Pere Noguera, Àngels Ribé, Benet Rossell o Miralda. La revisión de esta etapa se cerraba con la citación de las nuevas figuraciones o neoexpresionismos de la pintura, protagonizados durante los primeros años de la década de los ochenta por artistas como Miquel Barceló, A. R. Penk, Jean-Michel Basquiat o Ferran Garcia Sevilla.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	L'art conceptual català i la reflexió sobre el procés artístic es van explicitar en l'obra del Grup de Treball, constituït per artistes com Muntadas, Francesc Abad, Fina Miralles, Pere Noguera, Àngels Ribé, Benet Rossell o Miralda. La revisió d'aquesta etapa es tancava amb la citació de les noves figuracions o neoexpressionismes de la pintura, protagonitzats durant els primers anys de la dècada dels vuitanta per artistes com Miquel Barceló, A. R. Penk, Jean-Michel Basquiat o Ferran Garcia Sevilla.

  Avant-Garde and Subcult...  

Montrer texteMontrer source en cacheMontrer URL avec texte source

In a comprehensive overview of relatively marginal movements—such as lettrism, situationism, and punk—Home analyzes these radical practices and experiences, which, due to their involvement in alternative forms of sociability as well as their relational, process-oriented, and political character, have remained at the margins of dominant art historiography. Home thereby establishes a critical rewriting of the neo avant-garde from a perspective that shares little with the paradigm of modernist formalism.

Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire

En "El asalto a la cultura", Stewart Home ha planteado una historia subterránea de las vanguardias de la segunda mitad del siglo XX, en la que vanguardia artística y vanguardia política aparecen como indisociables. En un recorrido por los movimientos relativamente menores desde la posguerra hasta nuestros días, como el letrismo, el situacionismo y el punk, Home da cuenta de prácticas y experiencias radicales que, por sus características –su implicación con formas de socialidad alternativas y su carácter procesual, relacional y político–, se han mantenido al margen de la historiografía artística dominante. Home plantea, por tanto, una reescritura de las tardovanguardias desde una perspectiva crítica alejada del paradigma formalista moderno. Su conferencia se centrará en el movimiento letrista, precursor del situacionismo.

  Crisis Documentation  

Montrer texteMontrer source en cacheMontrer URL avec texte source

In a context of anti-Franco struggle followed by the democratic Transition, cinema imagined a language on the fringes of the dream machine. In these films factories and prisons are real, while a critique of the media cries in the face of an incipient neo-liberalism’s promises.

Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire

Este programa recupera cuatro títulos asociados a las distintas formas de militancia desplegada a lo largo de los años setenta. La crítica de las instituciones y las formas de producción colectiva marcaron un cine en el que productores y receptores eran a menudo los mismos. En un contexto de lucha antifranquista primero y transición democrática después, el cine imaginó un lenguaje al margen de la fábrica de los sueños. Las fábricas y las cárceles de estas películas son siempre reales y la crítica a los medios de comunicación es un tema constante que intenta deshacer la promesa de lo que entonces era un neoliberalismo incipiente. Este ciclo se programa paralelamente a la exposición de Eulàlia Grau Nunca he pintado ángeles dorados, que puede verse en el MACBA hasta el 26 de mayo.

  MACBA Collection  

Montrer texteMontrer source en cacheMontrer URL avec texte source	The Collection brings together a wide range of responses to the time and its conflicts: the flowering of European pictorial Informalism, American Expressionism, the Nouveaux Réalistes, documentary photography and neo-Realist cinema.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	El primer ámbito arranca con la confrontación de los discursos que dominaron el debate artístico a partir de los años cincuenta, en el contexto de la crisis de valores que supone la posguerra europea. La Colección recoge estas múltiples respuestas a la época y sus conflictos, de la eclosión del informalismo pictórico europeo a los nouveaux réalistes y el cine neorrealista.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	El primer àmbit arrenca amb la confrontació dels discursos que van dominar el debat artístic a partir dels anys cinquanta, en el context de la crisi de valors que significa la postguerra europea. La Col·lecció recull aquestes múltiples respostes a l’època i els seus conflictes, de l'eclosió de l'informalisme pictòric europeu als nouveaux réalistes i el cinema neorealista.

  MACBA Collection  

Montrer texteMontrer source en cacheMontrer URL avec texte source	At the end of this period the works of a new generation of artists linked to Neo-Dada interrupt the abstract homogeneity of the pictorial space by including real objects in it which emphasise the material conditions of the work to the detriment of illusion and representation.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	A finales de este período, los trabajos de una nueva generación de artistas vinculados al neodadá interrumpen la homogeneidad abstracta del espacio pictórico al incorporar en él objetos reales que enfatizan las condiciones materiales de la obra en detrimento de lo ilusorio y representativo. Ello se apunta en la obra de Larry Rivers, Georges Segal y sobre todo en las fotografías que se presentan por primera vez de Robert Frank, fotógrafo vinculado a la generación beat.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	Al final d'aquest període, els treballs d'una nova generació d'artistes vinculats al neodadà interrompen l'homogeneïtat abstracta de l'espai pictòric en incorporar-hi objectes reals que posen èmfasi en les condicions materials de l'obra en detriment del que és il·lusori i representatiu. Això s'apunta a l'obra de Larry Rivers, Georges Segal i, sobretot, en les fotografies que es presenten per primer cop de Robert Frank, fotògraf vinculat a la generació beat.

  MACBA Collection  

Montrer texteMontrer source en cacheMontrer URL avec texte source	Kuitca was one of the many Latin American neo-conceptualists that were represented in the exhibition, including Waltercio Caldas, José Antonio Hernández Díaz, Leonilson, Cildo Meireles and Gabriel Orozco.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	Esta presentación proponía una mirada nueva y fresca a las obras de la Colección MACBA. Más allá de cualquier atisbo de disposición historicista o cronológica, se articuló entre las piezas un flujo de interconexiones lúdicas, conceptuales y sensoriales, que ilustraban algunas de las líneas de investigación claves en el Museo. Los ecos del arte pop y su mirada crítica a la sociedad del espectáculo nos llegaban de la mano de Joan Rabascall y Jack Goldstein, mientras que obras de Joaquín Torres García y Alexander Calder esbozaban las potencialidades utópicas y subversivas del juego. Öyvind Fahlström, por su parte, nos conectaba con las innovaciones de la música y la poesía concreta, y Marcel Duchamp actuaba de líder espiritual de los artistas de la Galería Cadaqués. Las obras de Juan Muñoz y de Guillermo Kuitca evidenciaban las posibilidades teatrales del objeto artístico. Y Kuitca, a su vez, formaba parte del repertorio de artistas neoconceptuales latinoamericanos ampliamente representados, entre los que podemos destacar a Waltercio Caldas, José Antonio Hernández Díaz, Leonilson, Cildo Meireles y Gabriel Orozco. La idea de línea y las posibilidades del dibujo, así como la relación entre fotografía y representación del espacio urbano, fueron otros de los temas planteados.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	Aquesta presentació proposava una mirada nova i fresca de les obres de la Col·lecció MACBA. Més enllà de qualsevol disposició historicista o cronològica, es va articular entre les peces un flux d'interconnexions lúdiques, conceptuals i sensorials, que il·lustraven algunes de les línies d'investigació claus en el Museu. Les ressonàncies de l'art pop i la seva mirada crítica a la societat de l'espectacle ens arribaven gràcies a Joan Rabascall i Jack Goldstein. D'altra banda, Joaquín Torres García i Alexander Calder esbossaven les potencialitats utòpiques i subversives del joc. Öyvind Fahlström, per la seva banda, ens connectava amb les innovacions de la música i la poesia concreta, i Marcel Duchamp feia de líder espiritual dels artistes de la Galeria Cadaqués. Les obres de Juan Muñoz i de Guillermo Kuitca evidenciaven les possibilitats teatrals de l'objecte artístic. I alhora Kuitca formava part del repertori d'artistes neoconceptuals llatinoamericans àmpliament representats enl'exposició, entre els quals podem destacar Waltercio Caldas, José Antonio Hernández Díaz, Leonilson, Cildo Meireles i Gabriel Orozco. També es van plantejar temes com ara el de la idea de línia i les possibilitats del dibuix, i el de la relació entre fotografia i representació de l'espai urbà.

  The Modern and the Pres...  

Montrer texteMontrer source en cacheMontrer URL avec texte source	While modern architecture after 1950 distances itself from Centro-European canons, a figure like Frederick Kiesler, anti-prophet of Neo-Plasticism, defines the idea of continuous spaces in a project entitled Endless House, 1947–61.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	Si la extensión de la arquitectura moderna a partir de 1950 se distancia ya de los cánones centroeuropeos, una figura como Frederick Kiesler, antiguo profeta del neoplasticismo, define la idea del espacio continuo en el proyecto llamado Endless House(Casa sin fin, 1947-1961). El espacio continuo no tiene cesura entre pared, suelo y techo: las aristas deben desaparecer. La Endless House no es una escultura, tiene una finalidad eminentemente funcional. Se trata de definir una funcionalidad radicalmente opuesta a la simplificación e industrialización de la arquitectura, el diseño y el urbanismo inspirados en Le Corbusier, la Carta de Atenas o la Bauhaus. "La naturaleza crea cuerpos, pero el arte crea vida", escribe Kiesler en 1966. "La columna ha muerto (...) La Endless House no es amorfa, no es una forma libre, al contrario. Su construcción tiene unos límites estrictos, acordes con la escala de nuestra forma de vida. Su forma y su figura están determinadas por fuerzas vitales inherentes, no por normas estándar de la construcción ni por los caprichos de la moda en decoración." Kiesler aplica también este concepto de espacio al diseño de exposiciones de arte, como la famosa Art of this Century (1942) en la galería homónima de Peggy Guggenheim en Nueva York.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	Si l'extensió de l'arquitectura moderna a partir de 1950 es distancia ja dels cànons centreeuropeus, una figura com Frederick Kiesler, antic profeta del neoplasticisme, defineix la idea de l'espai continu en el projecte anomenat Endless House (Casa sense fi, 1947-1961). L'espai continu no té cesura entre paret, terra i sostre: els caires han de desaparèixer. L'Endless House no és una escultura, té una finalitat eminentment funcional. Es tracta de definir una funcionalitat radicalment oposada a la simplificació i industrialització de l'arquitectura, el disseny i l'urbanisme inspirats en Le Corbusier, la Carta d'Atenes o la Bauhaus. "La natura crea cossos, però l'art crea vida", escriu Kiesler l'any 1966. "La columna ha mort (...) L'Endless House no és amorfa, no és una forma lliure, al contrari. La seva construcció té uns límits estrictes, d'acord amb l'escala de la nostra forma de vida. La seva forma i la seva figura estan determinades per forces vitals inherents, no per normes estàndard de la construcció ni pels capricis de la moda en decoració." Kiesler aplica també aquest concepte d'espai al disseny d'exposicions d'art, com ara la famosa Art of this Century (1942) a la galeria homònima de Peggy Guggenheim a Nova York.

  Cildo Meireles  

Montrer texteMontrer source en cacheMontrer URL avec texte source	The figure of Cildo Meireles is crucial to understanding the postwar Brazilian artistic avant-garde, since he forms a bridge between the Neo-concretism of the late 1950s and Brazilian conceptual art of the end of the 1960s.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	La figura de Cildo Meireles es fundamental para entender la vanguardia artística brasileña de posguerra ya que supone un puente entre el neoconcretismo de finales de los años cincuenta y el arte conceptual brasileño de finales de los sesenta. El neoconcretismo, cuyos principales representantes –Hélio Oiticica, Lygia Clark y Lygia Pape– son referencias constantes en la obra de Meireles, rechaza el racionalismo extremo de la abstracción geométrica para crear obras más sensoriales y participativas, que apelan no solo a la mente sino también al cuerpo. El optimismo utópico de este movimiento se vino abajo tras el golpe de Estado de 1964, que abrió paso a un régimen militar dictatorial, y que marcó a una nueva generación de artistas, la de Cildo Meireles, cuya obra tiene un mayor compromiso político, reflejo del contexto histórico.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	La figura de Cildo Meireles és fonamental per entendre l'avantguarda artística brasilera de postguerra, ja que suposa un pont entre el neoconcretisme del final dels anys cinquanta i l'art conceptual brasiler del final dels seixanta. El neoconcretisme, que té com a representants principals Hélio Oiticica, Lygia Clark i Lygia Pape, referències constants en l'obra de Meireles, rebutja el racionalisme extrem de l'abstracció geomètrica per crear obres més sensorials i participatives, que apel·len no sols a la ment sinó també al cos. L'optimisme utòpic d'aquest moviment es va ensorrar després del cop d'estat del 1964, que va donar pas a un règim militar dictatorial i que va marcar una nova generació d'artistes, la de Cildo Meireles, l'obra del qual té un major compromís polític, reflex del context històric.

  The Modern and the Pres...  

Montrer texteMontrer source en cacheMontrer URL avec texte source

Against this, photography rejects idealism, reason as a parallel world that turns its back on reality, and the language of gestural abstraction. In the 1950s, the practice of photography is impregnated with Neo-Realism and offers images that are in sharp contrast to those produced by pictorial practices.

Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire

D'altra banda, la pintura rebutja la llarga influència del surrealisme –Dau al Set es pot veure com una conclusió d'aquest programa estètic –i tendeix a una imatge poc colorista, abstracta, matèrica, gestual i subjectiva que s'oposa a la geometria, la transparència i la simplicitat de les construccions modernes. La llibertat del gest s'identificarà amb la llibertat de l'individu que el règim del general Franco reprimeix i mutila. Per contra, la fotografia fuig de l'idealisme, de la raó com a món paral·lel que ignora el que l'envolta, i fuig igualment del llenguatge de la gestualitat abstracta. El neorealisme impregna la pràctica de la foto grafia als anys cinquanta i ofereix imatges que contrasten fortament amb la imatgeria que proporciona la pràctica pictòrica. El gènere documental, que explora els vincles entre els individus i els grups amb els entorns urbans i rurals de la postguerra, viurà una època d'expansió, caracteritzada pel compromís del fotògraf amb l'entorn i amb el seu temps, fins als anys vuitanta, quan sorgeix el picto ria lisme. Les transformacions urbanes i socials es troben al cor del treball dels fotògrafs, entre els quals destaquem ara Francesc Català-Roca, Joan Colom, Oriol Maspons i Xavier Miserachs.

  Towards a high popular ...  

Montrer texteMontrer source en cacheMontrer URL avec texte source

The revolution of the so-called information society that has dominated the end of the century has dismantled the old national frameworks, at the same time disseminating the concept of the individual as an atomized subject adrift in the universe of the neo-liberal society.

Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire

Dos fenómenos interrelacionados abrieron la posibilidad de romper el monopolio cultural de las élites en el mundo occidental: la educación general obligatoria y la comunicación de masas. La religión fue perdiendo el control de las mentalidades en beneficio de la ideología y las instituciones laicas del saber. La revolución de la llamada sociedad de la información, que domina el fin del siglo, ha roto el marco nacional al mismo tiempo que ha desarrollado un concepto del individuo como sujeto atomizado, que vaga, perdido, en el universo de la sociedad neoliberal. La presión para "librar" al individuo de cualquier vínculo comunitario ha convertido al ciudadano en sujeto consumidor. Consumir es su manera de relacionarse con los demás. Aumentar al máximo el número de posibles compradores obliga inevitablemente a rebajar rigores y contenidos. La cultura de masas es para algunos un fenómeno de banalización. Pero es también para la mayoría de ciudadanos la posibilidad de acceso a cosas que un siglo atrás le estaban prácticamente prohibidas.

  Cildo Meireles  

Montrer texteMontrer source en cacheMontrer URL avec texte source	The figure of Cildo Meireles is crucial to understanding the postwar Brazilian artistic avant-garde, since he forms a bridge between the Neo-concretism of the late 1950s and Brazilian conceptual art of the end of the 1960s.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	La figura de Cildo Meireles es fundamental para entender la vanguardia artística brasileña de posguerra ya que supone un puente entre el neoconcretismo de finales de los años cincuenta y el arte conceptual brasileño de finales de los sesenta. El neoconcretismo, cuyos principales representantes –Hélio Oiticica, Lygia Clark y Lygia Pape– son referencias constantes en la obra de Meireles, rechaza el racionalismo extremo de la abstracción geométrica para crear obras más sensoriales y participativas, que apelan no solo a la mente sino también al cuerpo. El optimismo utópico de este movimiento se vino abajo tras el golpe de Estado de 1964, que abrió paso a un régimen militar dictatorial, y que marcó a una nueva generación de artistas, la de Cildo Meireles, cuya obra tiene un mayor compromiso político, reflejo del contexto histórico.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	La figura de Cildo Meireles és fonamental per entendre l'avantguarda artística brasilera de postguerra, ja que suposa un pont entre el neoconcretisme del final dels anys cinquanta i l'art conceptual brasiler del final dels seixanta. El neoconcretisme, que té com a representants principals Hélio Oiticica, Lygia Clark i Lygia Pape, referències constants en l'obra de Meireles, rebutja el racionalisme extrem de l'abstracció geomètrica per crear obres més sensorials i participatives, que apel·len no sols a la ment sinó també al cos. L'optimisme utòpic d'aquest moviment es va ensorrar després del cop d'estat del 1964, que va donar pas a un règim militar dictatorial i que va marcar una nova generació d'artistes, la de Cildo Meireles, l'obra del qual té un major compromís polític, reflex del context històric.

  Roberto Rossellini. Fil...  

Montrer texteMontrer source en cacheMontrer URL avec texte source	The great Neo-Realist filmmaker was proposed by Jacques Grandclaude, spreadhead of the Communauté de Cinéma, to the French Ministry of Foreign Affairs to celebrate the opening of the building designed by Renzo Piano and Richard Rogers.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	El 31 de enero de 1977 se inauguró en París el Centro Georges Pompidou. Una extensa zona en el centro de la ciudad, incluyendo el mercado de Les Halles, tuvo que ser derribada para erigir el equipamiento cultural de mayor impacto en décadas. Tres meses después, el 6 de mayo, Roberto Rossellini finalizaba el montaje de una película de cincuenta y cuatro minutos en la que testimoniaba las reacciones del público. El gran cineasta del neorrealismo había sido propuesto a instancias de Jacques Grandclaude –impulsor de la productora Communauté de Cinéma– al Ministerio de Asuntos Exteriores francés para celebrar la apertura del edificio proyectado por Renzo Piano y Richard Rogers. El resultado se tradujo en una mirada escéptica. "Una película sin comentarios ni música", tal como el propio director declaró a los periodistas. Tal vez por eso,
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	El 31 de gener de 1977 es va inaugurar a París el Centre Georges Pompidou. Una extensa zona al centre de la ciutat, incloent-hi el mercat de Les Halles, s'havia hagut d'enderrocar per erigir-hi l'equipament cultural de més impacte en dècades. Tres mesos després, el 6 de maig, Roberto Rossellini enllestia el muntatge d'una pel·lícula de cinquanta-quatre minuts en la qual testimoniava les reaccions del públic. El gran cineasta del neorealisme havia estat proposat a instàncies de Jacques Grandclaude –impulsor de la productora Communauté de Cinéma– al Ministeri d'Afers Exteriors francès per celebrar l'obertura de l'edifici projectat per Renzo Piano i Richard Rogers. El resultat es va traduir en una mirada escèptica. "Una pel·lícula sense comentaris ni música", tal com el mateix autor va declarar als periodistes. Potser per això,

  Discovering the Collect...  

Montrer texteMontrer source en cacheMontrer URL avec texte source	Conceptualism from the seventies was mainly referred to through documentation given that the Museum did not yet own works from this period. There were also pop art and surrealist references to the New Figuration that emerged at the time, and its links to neo-expressionist figurative paintings linked to the transavantgarde movement.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	La primera parte de la exposición mostraba una secuencia cronológica del periodo comprendido entre los años cuarenta y la primera mitad de los ochenta. Se iniciaba con las obras de los pintores pertenecientes al grupo Dau al Set: Modest Cuixart, Joan Ponç, Antoni Tàpies y Joan Josep Tharrats. A continuación seguía el informalismo en Cataluña y su equivalente internacional. En este contexto, la obra de Antoni Tàpies ocupaba un lugar destacado en la vertiente matérica, y se revisaban también las corrientes espacialistas. En este ámbito se presentó la obra escultórica de Leandre Cristòfol y Moisès Villèlia. También era objeto de consideración la producción escultórica de Josep M. Subirachs en la década de los cincuenta. El conceptualismo de los setenta se mencionaba sobre todo de forma documental, puesto que en los fondos del Museo aún no había obras de ese periodo. También se hacía referencia a la nueva figuración en sus vertientes pop y surreal, y a su relación con la pintura figurativa de carácter neoexpresionista, con vinculaciones con la transvanguardia.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	La primera part de l'exposició mostrava una seqüència cronològica del període comprès entre els anys quaranta i la primera meitat dels vuitanta. S'iniciava amb les obres dels pintors pertanyents al grup Dau al Set: Modest Cuixart, Joan Ponç, Antoni Tàpies i Joan Josep Tharrats. A continuació seguia l'informalisme a Catalunya i el seu equivalent internacional. En aquest context, l'obra d'Antoni Tàpies ocupava un lloc destacat en la vessant matèrica, i es revisaven també els corrents espacialistes. En aquest àmbit es va presentar l'obra escultòrica de Leandre Cristòfol i Moisès Villèlia. També era objecte de consideració la producció escultòrica de Josep M. Subirachs a la dècada dels cinquanta. El conceptualisme dels setanta s'esmentava sobretot com a suport documental, ja que en els fons del Museu encara no hi havia obres d’aquell període. També es feia referència a la nova figuració en els vessants pop i surreal, i a la seva relació amb la pintura figurativa de caràcter neoexpressionista, amb vinculacions amb la transavantguarda.

  Carlos Pazos. Tell me n...  

Montrer texteMontrer source en cacheMontrer URL avec texte source	Pazos' work is situated in a kind of no man's land between the two main forces that defined Spanish art in the second half of the twentieth century: Informalism and Conceptual Art. Pazos has been linked to Rauschenberg-style Neo-Dada, but also to Arte Povera, Surrealism and the aesthetics of silence of Marcel Duchamp, Andy Warhol and Marcel Broodthaers.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	–, en un intento desesperado de diluirse en imágenes ante la imposibilidad de alcanzar su yo original. La obra de Pazos se sitúa en una especie de tierra de nadie entre las dos principales líneas de fuerza que han caracterizado el arte español de la segunda mitad del siglo XX: el informalismo y el conceptualismo. Se lo vincula al neodadaísmo de raíz rauschenbergiana, pero también al arte povera, al surrealismo y a la estética del silencio de Marcel Duchamp, Andy Warhol y Marcel Broodthaers. A pesar de su aparente ironía y sentido del humor, su obra es profundamente dramática. Frente al fracaso de la utopía moderna y al cuestionamiento de cualquier sistema de representación, Pazos opta por ocultarse tras la máscara de Narciso, evadirse en la acumulación de objetos y fundirse con lo abyecto.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	–, en un intent desesperat de diluir-se en imatges davant la impossibilitat d'arribar a ser el seu jo original. L'obra de Pazos se situa en una mena de terra de ningú entre les dues principals línies de força que han caracteritzat l'art espanyol de la segona meitat del segle XX: l'informalisme i el conceptualisme. Se'l vincula al neodadaisme d'arrel rauschenbergiana, però també a l'art povera, al surrealisme i a l'estètica del silenci de Marcel Duchamp, Andy Warhol i Marcel Broodthaers. Tot i l'aparent ironia i sentit de l'humor, la seva obra és profundament dramàtica. Davant del fracàs de la utopia moderna i el qüestionament de qualsevol sistema de representació, Pazos opta per amagar-se darrere de la màscara de Narcís, evadir-se en l'acumulació d'objectes i fondre's amb l'abjecció.

  Raymond Hains  

Montrer texteMontrer source en cacheMontrer URL avec texte source	The creator of torn-up posters (affiches dechirées) with Jacques de la Villeglé in 1949, of palissades with François Dufrêne in 1959, and of illumins in the late sixties with Saffa and Seita, he produced The wrapped-up Neo-Dada or the art of cutting yourself into palissades with Christo in 1963, in order to be able to cast off his posters like an old skin.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	Como en la mejor tradición surrealista, Hains es un flâneur, y la deriva urbana una práctica y un método de trabajo esenciales. El artista considera la calle como su taller, y de ahí salen sus affiches dechirées (literalmente, "carteles rasgados"), trabajo que inicia en 1949 con Jacques de Villeglé. Hains y Villeglé cogen fragmentos de carteles viejos y desgarrados, y los convierten en grandes cuadros abstractos. Con estas obras, Hains produce una versión sui generis del informalismo e ironiza sobre el expresionismo abstracto, autodenominándose inaction painter. De estos trabajos surgen, en 1959, sus palissades (empalizadas), que son también una respuesta irónica al pop americano y preludian prácticas conceptuales como las de Daniel Buren.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	Com en la millor tradició surrealista, Hains és un flâneur, i la deriva urbana és una pràctica i un mètode de treball essencials. L'artista considera el carrer el seu taller, i d'allà surten els seus affiches dechirées (literalment, "cartells estripats"), treball que inicia al 1949 amb Jacques de Villeglé. Hains i Villeglé agafen fragments de cartells vells i deteriorats i els converteixen en grans quadres abstractes. Amb aquestes obres, Hains produeix una versió sui generis de l'informalisme i ironitza sobre l'expressionisme abstracte, autodenominant-se inaction painter. D'aquests treballs sorgeixen, al 1959, les seves palissades (palissades), que són també una resposta irònica al pop americà i preludien pràctiques conceptuals com les de Daniel Buren.

  Rossellini 77 Triptic  

Montrer texteMontrer source en cacheMontrer URL avec texte source	Three months later, on 6 May, Roberto Rossellini wrapped up the editing of a 54-minute film that testified to the public's response to the project. The great Neo-Realist filmmaker was proposed by Jacques Grandclaude, spreadhead of the Communauté de Cinéma, to the French Ministry of Foreign Affairs to celebrate the opening of the building.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	El 31 de enero de 1977 se inauguró en París el Centro Georges Pompidou, proyectado por los arquitectos Renzo Piano y Richard Rogers. Tres meses después, el 6 de mayo, Roberto Rossellini terminaba el montaje de una película de cincuenta y cuatro minutos en la que testimoniaba las reacciones del público. El gran cineasta del neorrealismo había sido propuesto a instancias de Jacques Grandclaude –impulsor de la productora Communauté de Cinéma– al Ministerio de Asuntos Exteriores francés para celebrar la apertura del edificio. El resultado se tradujo en una mirada escéptica: "Una película sin comentarios ni música."
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	El 31 de gener de 1977 es va inaugurar a París el Centre Georges Pompidou, una obra dels arquitectes Renzo Piano i Richard Rogers. Tres mesos després, el 6 de maig, Roberto Rossellini enllestia el muntatge d'una pel·lícula de cinquanta-quatre minuts en la qual testimoniava les reaccions del públic. El gran cineasta del neorealisme havia estat proposat a instàncies de Jacques Grandclaude –impulsor de la productora Communauté de Cinéma– al Ministeri d'Afers Exteriors francès per celebrar l'obertura de l'edifici. El resultat es va traduir en una mirada escèptica: "Una pel·lícula sense comentaris ni música."

  MACBA Collection 17  

Montrer texteMontrer source en cacheMontrer URL avec texte source	In the fifties, the models of abstraction-informalism, new realism, abstract expressionism and concrete art – which had dominated the pictorial space in the post-war years – began to be challenged by a new generation of artists linked to Neo-Dada who questioned the autonomy and purity of artistic genres by incorporating objects from everyday life into their work.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	Para esta presentación de los fondos de la Colección MACBA se reunieron más de 160 obras que trazaban un recorrido por los principales debates artísticos que se generaron entre los años cincuenta y finales de los ochenta. Los diferentes modelos de abstracción –informalismo, nuevo realismo, expresionismo abstracto y arte concreto– que durante los años de la inmediata posguerra habían dominado el espacio pictórico, empiezan a ser cuestionados, a finales de la década de los cincuenta, por una nueva generación de artistas vinculados al neodadaísmo que, a partir de la incorporación de objetos de la realidad cotidiana, ponen en tela de juicio la autonomía y la pureza de los géneros artísticos. En la década de los sesenta irrumpen nuevos discursos y prácticas artísticas, como el minimalismo y el arte conceptual, que destacan los aspectos performativos y procesuales del arte frente a su naturaleza objetual. El centro de interés se desplaza de la obra al sujeto que la contempla. De esta manera el arte ofrece un espacio alternativo para el debate, el activismo y la resistencia. En el marco de este nuevo enfoque documental adquieren un papel destacado la fotografía, el vídeo y el llamado cine de exposición, medios idóneos para las teorías de la crítica de la representación con las que se combate la hegemonía de los discursos reduccionistas de los medios de comunicación de masas.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	Aquesta presentació dels fons de la Col·lecció MACBA va aplegar més de 160 obres que traçaven un recorregut pels principals debats artístics que es van generar entre els anys cinquanta i finals dels vuitanta. Els diversos models d’abstracció –informalisme, nou realisme, expressionisme abstracte i art concret– que durant els anys de la immediata postguerra havien dominat l’espai pictòric comencen a ser qüestionats, a finals dels cinquanta, per una nova generació d’artistes vinculats al neodadaisme que, a partir de la incorporació d’objectes de la realitat quotidiana, qüestionen l’autonomia i la puresa dels gèneres artístics. En els anys seixanta irrompen nous discursos i pràctiques artístiques, com el minimalisme i l’art conceptual, que destaquen els aspectes performatius i processuals de l’art enfront de la seva naturalesa objectual. El centre d’interès es desplaça de l’obra al subjecte que la contempla. D’aquesta manera l’art ofereix un espai alternatiu per al debat, l’activisme i la resistència. En el marc d’aquest nou enfocament documental adquireixen un paper destacat la fotografia, el vídeo i l’anomenat cinema d’exposició, mitjans idonis per a les teories de la crítica de la representació amb les quals es combat l’hegemonia dels discursos reduccionistes dels mitjans de comunicació de masses.

  Village Faggots and Mig...  

Montrer texteMontrer source en cacheMontrer URL avec texte source	In this context, artistic practice has to invent dissident devices for the production of value and subjectivity. On either side of the Atlantic, Ocaña and Hélio Oiticica experiment with new ways of disrupting the normal functioning of the neo-liberal sexual-semiotic machine.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	A finales de los años setenta, la disciplina –técnica de producción de subjetividad sexual en el capitalismo industrial– es remplazada por un conjunto de técnicas farmacopornográficas que aspiran a diseñar un sujeto sexual estandarizado, consumidor satisfecho y reproductor dócil. En este contexto, la práctica artística funciona inventando dispositivos disidentes de producción de valor y de subjetividad. Desde los dos lados del Atlántico, Ocaña y Hélio Oiticica experimentan con nuevos modos de interrumpir el funcionamiento normalizado de la máquina sexosemiótica neoliberal.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	A finals dels anys setanta, la disciplina –tècnica de producció de subjectivitat sexual en el capitalisme industrial– és substituïda per un conjunt de tècniques farmacopornogràfiques que aspiren a dissenyar un subjecte sexual estandarditzat, consumidor satisfet i reproductor dòcil. En aquest context, la pràctica artística funciona inventant dispositius dissidents de producció de valor i subjectivitat. Des dels dos costats de l’Atlàntic, Ocaña i Hélio Oiticica experimenten noves maneres d’interrompre el funcionament normalitzat de la màquina sexosemiòtica neoliberal.

  Albert Ràfols-Casamada  

Montrer texteMontrer source en cacheMontrer URL avec texte source	The exhibition on his work at MACBA illustrated the importance of colour in his abstract paintings, his flirtations with mysticism, the influence of North American art and his contact with Neo-Expressionism.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	Albert Ràfols-Casamada fue un artista polifacético, no solo por su amplia obra plástica, sino también por su trabajo literario y poético. La suya es una de las trayectorias pictóricas más sólidas del siglo XX en España. En la selección de las obras de la exposición se hace patente el colorismo de su pintura abstracta, sus coqueteos con el misticismo, la influencia del arte norteamericano y el contacto con el neoexpresionismo. La publicación reproduce una selección de las obras de la exposición, una serie de poemas del artista y textos de Teresa Millet, Victoria Combalía y Jean-Pascal Léger, entre otros.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	Albert Ràfols-Casamada va ser un artista polifacètic, no sols per la seva àmplia obra plàstica, sinó també pel seu treball literari i poètic. La seva trajectòria pictòrica és una de les més sòlides del segle XX a Espanya. En la tria de les obres de l'exposició es posa de manifest el colorisme de la seva pintura abstracta, el coqueteig amb el misticisme, la influència de l'art nord-americà i el contacte amb el neoexpressionisme. La publicació reprodueix una selecció de les obres de l'exposició, una sèrie de poemes de l'artista i textos de Teresa Millet, Victoria Combalía i Jean-Pascal Léger, entre d'altres.

  Pintura dels setanta a ...  

Montrer texteMontrer source en cacheMontrer URL avec texte source	The seventies, a time of political and social upheaval in Barcelona, was a volatile period for contemporary art as Informalism gave way to the Neo-Figurative explosion of the eighties. The exhibition Painting of the Seventies in Barcelona offered a survey of this period through the work of artists such as José Manuel Broto, Xavier Grau, Joaquim Llucià, Antoni Tàpies and Patricio Vélez, focusing on the singularity of each of them within the shared context of non-figurative painting.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	En los setenta, Barcelona estaba en plena transformación política y social; fueron años de efervescencia en los que el informalismo dio paso a la explosión neofigurativa de los ochenta. Pintura de los setenta en Barcelona repasa ese periodo a través de la obra de artistas como José Manuel Broto, Xavier Grau, Joaquim Llucià, Antoni Tàpies y Patricio Vélez, entre otros, y se centra en la particularidad de cada uno de ellos dentro del marco común de la pintura no figurativa. El trabajo con texturas y la experimentación del cromatismo son los ejes principales de estas dos generaciones, claves para entender qué sucedía en el arte pictórico catalán del momento.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	Als setanta, Barcelona es trobava en plena transformació política i social; van ser anys d'efervescència en què l'informalisme va donar pas a l'explosió neofigurativa dels vuitanta. Pintura dels setanta a Barcelona repassa aquest període a través de l'obra d'artistes com José Manuel Broto, Xavier Grau, Joaquim Llucià, Antoni Tàpies i Patricio Vélez, entre d'altres, i se centra en la particularitat de cadascun dins el marc comú de la pintura no figurativa. El treball amb textures i l'experimentació del cromatisme són els eixos principals d'aquestes dues generacions, cabdals per entendre què passava en l'art pictòric català d’aleshores.

  ‘Every letter I write i...  

Montrer texteMontrer source en cacheMontrer URL avec texte source	Ina Blom is a Professor at the Institute of Philosophy, Classics, History of Art and Ideas at the University of Oslo, where she also got her Ph.D (The Cut Through Time. A Version of the Dada/Neo-Dada Repetition. UiO, 1999).
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	Ina Blom es profesora del Instituto de Filosofía, Lenguas Clásicas e Historia del Arte y de las Ideas de la Universidad de Oslo –donde se doctoró con The Cut Through Time. A Version of the Dada/Neo-Dada Repetition (1999). Sus campos de investigación y de docencia abarcan los estudios del modernismo y las vanguardias, así como el arte y la estética contemporáneos, centrándose particularmente en las prácticas y la estética de las artes multimedia. Fue crítica de música antes de trabajar extensamente como crítica de arte y comisaria, colaborando con Artforum, Parkett, Afterall, Frieze y Texte zur Kunst. Entre sus publicaciones recientes destacan: On the Style Site. Art, Sociality and Television Culture, Nueva York: Sternberg Press, 2007; The Postal Performance of Ray Johnson, Oslo/Kassel/Sittard, 2003, y Joseph Beuys, Oslo: Gyldendal, 2001. Asimismo, ha contribuido en el catálogo del MACBA Ray Johnson. Please Add To & Return con el ensayo «Cómo (no) contestar a una carta: la performance postal de Ray Johnson».
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	Ina Blom és professora de l'Institut de Filosofia, Llengües Clàssiques i Història de l'Art i de les Idees de la Universitat d'Oslo –on es va doctorar amb The Cut Through Time. A Version of the Dada/Neo-Dada Repetition (1999). Els seus camps d'investigació i de docència comprenen els estudis del modernisme i les avantguardes, i també l'art i l'estètica contemporanis, centrant-se sobretot en les pràctiques i l'estètica de les arts multimèdia. Va ser crítica de música abans de treballar extensament com a crítica d'art i comissària, i va col·laborar amb Artforum, Parkett, Afterall, Frieze i Texte zur Kunst. Entre les seves darreres publicacions, cal destacar: On the Style Site. Art, Sociality and Television Culture, Nova York: Sternberg Press, 2007; The Postal Performance of Ray Johnson, Oslo/Kassel/Sittard, 2003, i Joseph Beuys, Oslo: Gyldendal, 2001. Així mateix, ha contribuit al catàleg del MACBA Ray Johnson. Please Add To & Return amb l'assaig «Com (no) contestar a una carta: la performance postal de Ray Johnson».

  Art and Utopia. Restric...  

Montrer texteMontrer source en cacheMontrer URL avec texte source	In the 1930s, the distressing pressure of the times brought the model of the myth back to the debates as well as to the attempts at a synthesis between rationalist utopias and a somewhat reasoned neo-primitivism, between constructivism and surrealism.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	La exposición pasa revista a algunos momentos clave de los intercambios entre arte y poesía en el siglo XX, hasta finales de los años setenta. La poética mallarmeana sirve como hilo conductor de una historia del arte moderno en su relación con el lenguaje y su diseminación. En marzo de 1970, el artista belga Marcel Broodthaers declaró: "Mallarmé es la fuente del arte contemporáneo. Inventa inconscientemente el espacio moderno." Broodthaers pensaba sobre todo en la constelación verbal construida en Un coup de dés (1897). Tras su publicación tardía en forma de libro en 1914, este poema se impuso, en efecto, como el prototipo de todas las investigaciones en la confluencia entre poesía, tipografía y artes visuales. Los caligramas de Apollinaire, contemporáneos de los papiers collés cubistas, las parole in libertà futuristas y "la palabra como tal" de los poetas rusos (Vélimir Khlebnikov y Alexei Krouchonykh), derivan más o menos directamente de ese poema, o se desmarcan de él dentro de una dinámica de radicalización vanguardista. Es una genealogía que continúa con la aparición de la poesía "concreta" en los años cincuenta. El plein air impresionista desde Manet y la estructura prismática del cuadro cubista poscezaniano representan dos polos de la poética mallarmeana, que ya se habían manifestado en la forma concentrada del soneto (especialmente en Une dentelle s'abolit), al menos diez años antes del Coup de dés. El cubismo de Braque y de Picasso fue calificado de "hermético", igual que las poesías de Mallarmé. Gino Severini habla de un "divisionismo de las formas" y de una "compenetración de los planos" semejantes al trabajo de la palabra en poesía. La colaboración entre Juan Gris y Pierre Reverdy participa de esa bipolaridad de la escritura plástica. Paralelamente, lo fantástico de Odilon Redon recurrió a la idea de sugestión, definida por el simbolismo, en contraposición a la óptica impresionista, así como a la descripción y al relato literario. El auge de la imaginación onírica en el siglo XX se inscribe en esa tensión entre lo óptico y lo simbólico. Los procedimientos del collage y del montaje, ambos derivados del movimiento Dadá y utilizados por el constructivismo poscubista y el surrealismo, hallan aquí una profundidad histórica. El diálogo entre arte y poesía, que se con-densa ejemplarmente en las peintures-poème de Joan Miró, se abre también a otras formas de creación visual como la fotografía y el cine. Rodtchenko ilustra el Pro Eto de Maiakovski con
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	El plein air impressionista, des de Manet, i l'estructura prismàtica del quadre cubista, postcezannià, representen dos pols de la poètica mallarmeana, que ja s'havia manifestat en la forma concentrada del sonet (especialment a Une dentelle s'abolit) almenys deu anys abans del Coup de dés. El cubisme de Braque i Picasso va ser qualificat d'"hermètic", igual que les poesies de Mallarmé. Gino Severini parla d'"un divisionisme de les formes" i d'"una compenetració dels plans" semblants a allò que en poesia es fa amb la paraula. La col·laboració entre Juan Gris i Pierre Reverdy participa d'aquesta bipolaritat de l'escriptura plàstica. Paral·lelament, en Odilon Redon allò fantàstic va recórrer a la idea de suggestió, definida pel simbolisme, en contraposició a l'òptica impressionista, així com a la descripció i al relat literaris. L'apogeu de la imaginació onírica al segle XX s'inscriu en aquesta tensió entre l'òptic i el simbòlic. Els procediments del collage i del muntatge utilitzats pel constructivisme postcubista i el surrealisme, derivats tots dos del moviment Dadà, troben aquí una profunditat històrica. El diàleg entre art i poesia, que es condensa d'una manera exemplar en les pintures-poema de Joan Miró, s'obre també a altres formes de creació visual, com ara la fotografia i el cinema. Rodtchenko il·lustra amb fotomuntatges Pro Eto de Maïakovski, i els signes abreujats de Paul Klee s'assemblen a les desarticulacions del burlesc. Més enllà de l'abstracció anomenada "geomètrica", la posada en evidència de constituents essencials de la pintura –el punt, la línia, el pla, el color– participa d'una especulació sobre la gènesi de les formes que té molt a veure amb el llenguatge poètic. En Marcel Duchamp, èmul de Mallarmé i lector de Jules Laforgue, la suggestió simbolista es va actualitzar en una ironia mecanomorfa.

  MACBA Collection. New a...  

Montrer texteMontrer source en cacheMontrer URL avec texte source	First, it marked a return to traditional art forms, both modern and pre-modern with a return to early-1980s’ painting, including Neo-Expressionist and Young Savages movements in search of a reinstatement of the large formats and gestures of traditional painting under circumstances of a revitalised art market and a growth in contemporary art museums the world over.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	Durante el tercer periodo se comienza a consolidar la globalización económica y se inicia una hegemonía que se irá afianzando durante los años ochenta y noventa. El efecto de este proceso en el ámbito artístico se manifestó sobre todo en dos direcciones. Por un lado, se produjo un movimiento que restauró formas artísticas tradicionales, tanto modernas como premodernas. El retorno a la pintura caracterizó los principios de los ochenta, con los movimientos neoexpresionistas o neosalvajes, y la búsqueda de una reinscripción de los grandes formatos y los gestos de la pintura tradicional en el ámbito de un mercado artístico revitalizado, así como una expansión de los museos de arte contemporáneo a escala mundial. Como ejemplos de este retorno a la pintura encontramos a Miquel Barceló, Ferran Garcia Sevilla, Anselm Kiefer, Keith Haring, Jean-Michel Basquiat o A. R. Penck. Por otro lado, esta recuperación de la pintura también tuvo consecuencias en la fotografía. En la década de 1980, la fotografía entró con fuerza en la escena artística y se convirtió en el medio más significativo para las teorías de la crítica de la representación, vinculadas a ciertos postulados posmodernos. En ese momento apareció la noción de cuadro –o tableau– fotográfico como estrategia mediante la cual la fotografía podía ocupar los espacios arquitectónicos y culturales de la pintura. En este ámbito destacan los trabajos de Jeff Wall, Craigie Horsfield, Suzanne Lafont y Jean-Marc Bustamante.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	És en aquell moment, el tercer període, en què es comença a consolidar la globalització econòmica, que inicia una hegemonia que s'anirà afermant durant els anys vuitanta i noranta. L'efecte d'aquest procés en l'àmbit artístic es va fer pales sobre tot en dues direccions. D'una banda, es va produir un moviment restaurador de formes artístiques tradicionals, tant modernes com pre-modernes. És el retorn a la pintura que va caracteritzar els primers vuitanta, amb els moviments neoexpressionistes o neosalvatges i la recerca d'una reinscripció dels grans formats i gestos de la pintura tradicional en l'àmbit d'un mercat artístic revitalitzat, i d'una expansió dels museus d’art contemporani a escala mundial. Són exemples d'aquesta tornada a la pintura Miquel Barceló, Ferran García Svilla, Anselm Kiefer, Keith Haring, Jean Michel Basquiat o A.R. Penck, entre d’altres. D'altra banda aquesta recuperació de la pintura també va tenir conseqüències en la fotografia. Els anys vuitanta la fotografia va entrar amb força en l'escena artística i es va convertir en el mitjà més significatiu per a les teories de la crítica de la representació, vinculades amb certs postulats postmoderns. En aquest moment apareix la noció de quadre o “tableau” fotogràfic com a estratègia per mitjà de la qual la fotografia podia ocupar els espais arquitectònics i culturals de la pintura. Aquí resulten significatius els treballs de Jeff Wall, Craigie Horsfield, Suzanne Lafont o Jean Marc Bustamante.

  Art and Utopia. Restric...  

Montrer texteMontrer source en cacheMontrer URL avec texte source

At the end of the 1970s René Daniels' painting, La Muse vénale, inspired by a poem of Baudelaire, indicates the exhaustion of the cultural alternatives proposed by the neo-avant-gardes. It likewise demonstrates a poetic gaze that knows how to detect the anachronisms of the present.

Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire

A finales de los años setenta el cuadro de René Daniels titulado La Muse vénale, como un poema de Baudelaire, marca el agotamiento de las alternativas culturales propuestas por los neovanguardistas. También indica la actualidad de una mirada poética que sabe detectar los anacronismos del presente. "Mal informado –escribía Mallarmé– aquel que se proclamaría su propio contemporáneo." Artaud denunciaba la "mentira del ser". Traer al mundo el mundo (Alighiero e Boetti) no participa de la producción de bienes materiales o de signos: la invención formal es una actividad simbólica, un trabajo concreto dentro del lenguaje. El dibujo par-ticipa de esa actividad, como lo demuestra la obra gráfica de Philip Guston a partir de 1967, realizada a menudo en colaboración con poetas; y como lo prueban también las variaciones de Nancy Spero en 1969 sobre los "dibujos escritos" de Artaud, y la Imagen-poema de Gunther Brus en homenaje a Odilon Redon. En sus cuadros fotográficos desde 1978, Jeff Wall retoma la tradición del teatro pintado para interpretar las condiciones del habla y de la narración, así como de todo acto de expresión poética, en el entorno enigmático de lo cotidiano.

  Public Space / Two Audi...  

Montrer texteMontrer source en cacheMontrer URL avec texte source	Driven by a desire to find depth and compromise in relation to their acquisitions, they chose languages that avoided grandiloquence and over-confidence. In the Herbert Collection there is no place for the spectacular; no Pop artists, no Neo-expressionists, nor those representatives of the emphatic or “passionate gesture.”
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	Para Annick y Anton Herbert el coleccionismo de arte constituye una forma de compromiso y, a la vez, un modo de participar en las estructuras sociales. Los Herbert iniciaron su colección en 1973 planteando una postura radical, alejada de la superficialidad de otros coleccionistas; impulsados por una búsqueda de profundidad y compromiso en relación con sus adquisiciones, escogieron aquellos lenguajes que rehuyen la grandilocuencia y el triunfalismo. En la Colección Herbert no hay lugar para la espectacularidad: no han entrado los artistas pop, ni los neoexpresionistas, ni los representantes del “gesto apasionado” o enfático. Tampoco las estructuras difusas, como los happenings, el movimiento Fluxus, el accionismo vienés o la performance. Annick y Anton Herbert, comprometidos defensores del reductivismo del minimalismo, el arte conceptual y el arte povera, convirtieron la defensa de lo que es “esencial” –no “superficial”– en una de las directrices de su colección. En consecuencia, sus primeras adquisiciones fueron obras de Carl Andre, On Kawara, Dan Graham, Lawrence Weiner y Daniel Buren, entre otros. Los Herbert, sin embargo, no representaban un caso aislado con su actitud. Galeristas como Konrad Fischer, Fernand Spillemaeckers, Jack Endler, Art & Project y Nicholas Logsdail desarrollaron una línea de trabajo similar prestando apoyo a determinados artistas, línea que acabó consolidándose como una forma de posicionamiento.
Comparer pages textesComparer pages HTMMontrer URL avec texte sourceMontrer URL avec langue cibleDéfinir macba.cat comme domaine prioritaire	Per a Annick i Anton Herbert el col·leccionisme d’art constitueix una forma de compromís i, alhora, una manera de participar en les estructures socials. El matrimoni Herbert va iniciar la col·lecció l’any 1973 plantejant una postura radical, allunyada de la superficialitat d’altres col·leccionistes. Impulsats per una recerca de profunditat i compromís en relació amb les seves adquisicions, van escollir els llenguatges que defugen la grandiloqüència i el triomfalisme. En la Col·lecció Herbert no hi ha lloc per a l’espectacularitat: no hi han entrat els artistes pop, ni els neoexpressionistes, ni els representants del “gest apassionat” o emfàtic. Tampoc les estructures difuses, com els happenings, el moviment Fluxus, l’accionisme vienès o la performance. Annick i Anton Herbert, compromesos defensors del reductivisme del minimalisme, l’art conceptual i l’arte povera, van convertir la defensa del que és “essencial” –no “superficial”– en una de les directrius de la seva col·lecció. En conseqüència, les seves primeres adquisicions van ser obres de Carl Andre, On Kawara, Dan Graham, Lawrence Weiner i Daniel Buren, entre altres. El matrimoni Herbert, no obstant això, no representava un cas aïllat amb aquesta actitud. Galeristes com Konrad Fischer, Fernand Spillemaeckers, Jack Endler, Arte & Project i Nicholas Logsdail van desenvolupar una línia de treball semblant en donar suport a uns determinats artistes, en una línia que es va acabar consolidant com una forma de posicionament.