|
|
Un personaje literariamente ambicioso; pícaro, cuando le conviene; tozudo bajo una aparente capa de fragilidad; escurridizo ante la crítica, y angustiado y divertido al mismo tiempo, y ahora, por fin, cazado por los entomólogos y disecado, como era esperable, de forma exhaustiva y eficiente.
|
|
|
Finalment, voldria referir-me al to excesivament canònic de l'exposició i el catàleg. Per exemple, el compromís cívic i patriòtic de Calders amb la Catalunya republicana durant la guerra civil no queda pas en entredit si situem en el seu punt just la seva participació voluntària en el Cos de Carrabiners. S'hi va apuntar, com molts dels seus companys dibuixants a L'Esquella, perquè era una manera de triar cos i de poder fer la guerra sota una mínima protecció. Àngel Estivill, l'enllaç entre la cèl·lula comunista del Sindicat de Dibuixants i el PSUC, així ho havia ideat. I el mateix Calders, en el postfaci a l'edició de 1983 d'Unitats de xoc, desmitifica el seu paper com a combatent. El mateix podria dir-se de l'episodi de la seva marxa cap a Sud-amèrica. Se n'hi va no perquè ho hagués demanat des d'un camp de concentració això ho van fer molts refugiats catalans, sense cap èxit sinó després d'una entrevista que ell manté a París amb Josep Moix, aleshores un dels màxims dirigents del PSUC. I marxa cap a Mèxic i no cap a Xile amb la resta d'escriptors que acomboiava Francesc Trabal perquè cap a Mèxic havia marxat ja Rosa Artís, la que seria la seva segona esposa. Aquest és, també, el Calders real. Un personatge literàriament ambiciós; murri, quan li convé; tossut sota una aparent capa de fragilitat; esmunyedís davant la crítica; i angoixat i divertit alhora; i ara, per fi, caçat pels entomòlegs i dissecat, com era esperable, de forma exhaustiva i eficient.
|
